Només van ser 3 anys a partir dels primers símptomes. L'ELA no pro-
dueix massa dolor físic en canvi es demolidora l'afectació sicológica del
malalt, que s'ha de combatre amb antidepressius. Amb la meva dona afec-
tada de la malaltia i jo que procurava cuidar-la, vull reconéixer que vàrem
tenir molta sort(?), si s'en pot dir sort veure com ràpidament avançava una
degradació física sense poguer fer-hi res. La própia malalta s'adonava de la
proximitat del final per la progressiva paralització física que la condemnava
a ser més dependent en les seves necessitats més íntimes, peró malgrat
tot, vàrem estar de sort. Perque l'ELA, una malaltia neurodegenerativa
que encara està com 150 anys enrera, pot tenir molt més temps d'agonía.
Vàrem estar de sort, perqué les pelegrinacions als Hospitals entre les visites
i les crisis de la pròpia malaltia, només van ser poc més d' una vintena.
Ara al cap del temps em pregunto: Qué hi anàvem a fer a l'Hospital, si no hi
ha cap remei que canvii el curs d'aquesta malaltia? No entraré en el tema de
la Recerca Biomédica de l'ELA, en estat precari a la nostra Sanitat Pública.
Peró insisteixo, vàrem estar de sort!
Plataforma Activa per l'ELA
